viernes, 2 de octubre de 2015

17è Trimestre de Poesia. Octubre.

El nou cartell de Marc Valls per a l'ocasió

I aquí tornem a ser-hi, una nova tardor que arriba amb un nou trimestre de poesia. I ja en són disset. Aquest és un any especial: fa vint anys que l'Heliogàbal va obrir les seves portes, i en fa deu que Usted es un Colectivo va engegar la seva programació de poesia. Així que no hem volgut anar a buscar propostes llunyanes, tot al contrari, hem cridat a gent propera, gent que per x o per y han estat vinculats a aquesta dècada de trimestres. Obre la programació Guim Valls, fill del nostre cartellista, que com qui diu va nèixer amb l'Heliogàbal -si fa no fa- i ha crescut envoltat en l'ambient de qui van ser els seus primers parroquians. Hi vénen també quatre fresquíssimos d'Espanya, -Eduard Mont de Palol, Juan Nicho, Roger Atrofe i Sebastià Jovani- aquella antologia de poetes barcelonins que es va gestar en alguna nit interminable en el local. Hi tornen els Mil Pesetas, orquestrina d'Usted es un Colectivo que tantes bajanades han perpretat a l'Heliogàbal, amb l'emissió en directe del programa radiofònic A este lado de la tumba. Oriol Luna, el seu bateria participa també en el xou d'improvisació amb un altre vell conegut, Riot Über Alles, en companyia de l'únic convidat de l'exterior, el danès Jorgen Teller. També el graciencs Martí Sales i Núria Martínez Vernís, la nostra estimada Anna Subirana amb Zarita i Eduard Altaba; la nostra connexió amb Terrassa, Xavier Morte; Enric Casasses amb els veterans Don Simon y Telefunken... i uns quants més que anirem desgranant en properes entrades.

Aquest any apostem per cel·lebrar els encontres els diumenges al migdia, per així intentar aconseguir que encareu els dinars setmanals en família amb un somriure als llavis.
Esperem trobar-vos-hi!

Fa uns anyets, en una d'aquelles remodelacions decoratives de l'Heliogàbal, ens vam trobar que en una de les parets del local hi havia aparegut un poema...

La força
que fa crèixer
l'esqueix
és una veu
com de tronada,
les arrels són en sí mateixes
llampecs fossilitzats.

La nostra sorpresa va ser descobrir que era cosa d'en Guim Valls, a qui vam conèixer quan era un infant i que ara resultava ser un jove ben plantat de 20 anys. Convidar-lo a recitar ha sigut ben fàcil, com si ens deixéssim endur pel corrent del riu...
Amb 23 anys ja acumula un munt de recitals amunt i avall, i també ha tingut temps de col·laborar amb el pintor Jordi Pagès, en una exposició que versava sobre la relació entre el llenguatge pictòric i el de la poesia.


Com també d'enregistrar amb els Graves, mítica banda del subterrani gracienc, on declama a gust els seus versos sobre ritmes contundents i guitarres grinyoladisses. Aquí el podeu sentir.

Guim Valls a punt de dir alguna cosa
En Guim ve a presentar, de fet, el seu primer llibre de poemes: "Quincalla del segle", que s'edita en l'editorial de Marc Valls, Roure edicions, que va nèixer precisament per publicar la poesia de Sebastià Roure, personatge que va aguantar amb els seus colzes la barra de l'Heliogàbal durant un munt d'anys, i que també ha publicat en edicions exquisides treballs d'Enric Casasses o Stella Hagemann.

sábado, 4 de julio de 2015

Usted es un Monstruo. Taxonomies rimades a Poesia i +

Un home entra a una botiga de queviures i diu:

-Buenas, que tiene cabeza de jabalí?
-Sí, claro.
-Y pechuga de pavo?
-Sí, también.
-Y pies de cerdo?
-Sí, sí...
-Y ancas de rana?
-También, también...
-Y brazo de gitano?
-Oh, sí, sí, claro...
-Pues es usted un monstruo!

Usted es un monstruo és precisament el nom per al recital que Usted es un Colectivo ha preparat per al festival Poesia i + de la Fundació Palau i Fabre a Caldes d'Estrac el proper divendres 10 de juliol a les 21h.
Un bestiari que parteix de la moderna idea de la taxonomia, és a dir, el sistema de classificació, sistematització dels animals segons els seus elements en comú de les seves parts, la categorització del real a partir de la identitat i de la diferència, i que primer amb Aristòtil i definitivament amb Linneus al segle XVII donaria lloc al naixement de la zoologia: l'animal observat i entès com a part d'un sistema jeràrquic en que els èssers classificats en gèneres, famílies i espècies es presenten a l'home i la seva raó com un tot comprensible que es manifesta en petites parts susceptibles de ser combinades i encaixades.

Neixen així els meravellosos llibres d'Història Natural, les seves llistes inacabables, els seus arbres familiars recargolats...aquells monuments a la necrofilia que són els museus de zoologia amb els animals dissecats; els zoològics i l'exposició de l'estoc en viu... tota una sèrie d'il·lusions que permeten a l'home de fer-se un món a mida, etiquetat i controlat a través dels noms. Per fer un món, en definitiva, més fàcil d'explotar i d'apropiar-se'l. Heus ací una bona mostra de tot això: la peça de Jan Svankmajer titulada Historia Naturae (1967):


Historia naturae from la biblioteca fantastica on Vimeo.

Però la classificació amaga en el seu sí la monstruositat. Aquella mateixa capacitat que ens permet desgranar els éssers en parts combinables segons els principis de familiaritat, identitat i diferència, també ens obren les portes a l'aberració, a la combinació capritxosa, a la creació del monstre. Aquesta és la conya de l'acudit del començament. Borges ens deia que un monstre no és altre cosa que una combinació d'elements d'éssers reals i que les possibilitats de l'art combinatori llinden amb l'infinit. El somni de la raó produeix monstres, que deia aquell... però això vol dir que és quan la raó dorm, quan baixa la guàrdia, que la imaginació perversa pren el poder i crea l'impossible? O que el somni, aquell motor que ens fa anar més enllà, és l'expressió del desig més íntim que mou a la raó? Que allò que més vol la raó és l'extravagància, una racionalitat excèntrica? Aha...aneu a saber...




En tot cas ens va molt bé citar a Borges, perquè és a partir d'ell que donarem peu al nostre espectacle. És a dir, naltros citarem a Michel Foucault, que al principi del seu Les paraules i les coses cita un conte de Borges on es cita certa antiga enciclopèdia xinesa on s'articula una peculiar forma de classificar els animals:

'los animales se dividen en a) pertenecientes al Emperador, b) embalsamados, c) amaestrados, d) lechones, e) sirenas, f) fabulosos, g) perros sueltos, h) incluidos en esta clasificación, i) que se agitan como locos, j) innumerables, k) dibujados con un pincel finísimo de pelo de camello, l) etcétera, m) que acaban de romper un jarrón, n) que de lejos parecen moscas...'

Aquest text fantàstic que va remoure els fonaments de la ment de Foucault, obrint les portes a la pregunta sobre la idea que té l'home sobre sí mateix, ens ha servit a naltros per a encetar la nostra taxonomia particular sobre el món animal, a jugar amb els artificis de la raó per a dibuixar el nostre particular mapa de les espècies i a configurar un espectacle destinat a llimar les fronteres entre l'home i l'animal, a fer-nos conscients de l'escasa distància que ens separa dels ases, els porcs i les rates. O com ha escrit en Jovani en el text promocional:



'De les al·legories trífides de l’edat mitjana a les quimeres i palimpsestos de la modernitat postmortem passant pels costumismes ocultistes: Usted es un Colectivo pren el salacot i se’n va de safari per paratges bestials i boscos mentals plens d’animalades. La fauna amb què es troben té quelcom de fantàstica però també de quotidiana; impossible i alhora inqüestionable. Al cap i a la fi, la bèstia no és més que el replec feréstec del pensament encara no domesticat, entregat a la sacra empresa de resultar aparentment impensable. I d’aquests pensaments, vulguin creure-ho o no, aquest desagraït món n’és (per sort) ben ple.'

En aquesta ocasió com a recitaires Sebastià Jovani , l'apamador d'orelles d'ase, i Roger Atrofe el comptador de bigotis de liró; com a musicastres Oriol Luna , el colorador de llàgrimes de cocodril, i Marc Florensa el pessigador de musclos; i en el control de l'imatgeria, la depiladora de cuixes de colibrí , Lamprea Martínez.

Aquest recital és alhora la cel·lebració del nostre desè aniversari com a cèl·lula productora d'espectacles pitirriflàustics . El juliol del 2005 i dins de la programació de l'Heliogàbal vam estrenar-nos amb la Nit de Bèsties. Va ser el nostre bateig.


1er cartell per al 1er bestiari

En aquella sessió vam comptar amb la participació de Jorge C. Porter fent les músiques. Alimaño per a l'ocasió. Aquí va la seva composició salvatge amb un inexpert Atrofe recitant per sobre La llei de la jungla de Rudyard Kipling. Ens recordem molt de tu, Mañico!



Cinc anys més tard i dintre de la programació de la Setmana de Poesia del 2010 a l'Antic Teatre, vam organitzar un altre bestiari amb l'ajuda de Marginalia i sobretot amb la col·laboració de Pere Sousa i Joana Brabo que van estrenar una peça fonèticocòmica sobre els gossos que recordem amb molta alegria.


2on cartell per al 2on bestiari. D'en Quimet Díaz.

En aquest segon bestiari ja ens vam estrenar recitant textos propis, tot i que vam combinar-los amb d'altres de Pau Riba, Erik Satie, Franz Kafka, Pere Quart, bestiaris medievals...


Atrofe llegint el seu poema Trencalòs del cor.
Aquesta vegada tot el material del recital, músiques, textos i imatges són cosa nostra, fruit dels nostres múltiples safaris, reflexions intempestives i somnis zoofílics: etologia fantàstica, monstruaris i faules postclàssiques.  Aquí un fotograma d'un dels collages animats  que ens ha servit com a imatge promocional.


Tal com deia en Borges.
Però, i per què aquesta fixació pel bestial? Què és el que trobem en els nostres companys peluts, escatats o plomats? Potser veiem alguna cosa en ells que ens manca a nosaltres, alguna cosa que hem perdut definitivament a canvi de poder, entre d'altres coses, fer poemes amb rima?...ah, aneu a saber...

Potser aquest poema del nostre estimat Tomàs Rúfol (El musclo del genoll, 1957) ens pot dar alguna pista:


Ells no saben que ahir va ser diumenge
i que demà serà dimarts;
que avui és primer dia d’escola,
o pitjor, d’anar a treball.
Tot i així  -just per ‘xò-  fent el que fan,
         -moure la cua, badar la boca,
          treure’s les puces o sortir volant-
que és el que els toca
des dels inicis dels temps
abans no comencés la Història
      -quan encara Déu duia panyals-
són i eren i seràn el que natros els homes
intentem aconseguir en va
provant de recordar infàncies,
potinejant drogues
i creant paraules
per retenir entre les lletres
el que se’ns ha escolat  d’entre les mans.