viernes, 29 de junio de 2012

Arxiu: quatre anys de Músiques Disperses a l'Heliogàbal

Aquests dies hem estat consultant el fenomenal arxiu de vídeo de l'Heliogàbal, i hem volgut fer una tria d'alguns dels concerts que Usted es un Colectivo ha programat ens aquests quatre anys de Músiques Disperses.

Aquí la Piccola Orchestra Gagarin d'Oriol Roca, Sasha Agramov i Paolo Angeli, aquell cop en companyia  d'Stephanie Pan...



La nit dedicada al disc Commercial Album dels Residents. Aquí Lamprea Martínez i Roger Atrofe, el trio Hara Kraan i Oriol i Guille Caballero, i també Xavi Tort, Edu Pou, Jorge C. Porter...



i aquí els PAD, en Lucas Quejido i també Las Vedette Aspiro:



L'encontre de Williams, Chisholm i Gratkowski...



Un concert ben especial: Joan Saura, Xavier Maristany i Quico Samsó dels Koniec, amb Eduard Altaba...



Meeting of the Ghosts: Rafa 'Zarita' Zaragoza, Ramon Solé i Albert Giménez a les guitarres...



El sr. Da Costa i els seus boleros...



I aquí Jorge C. Porter desfassant a la nit Robert Wyatt...



i per avui ja n'hi ha prou.

martes, 26 de junio de 2012

Músiques Disperses al Roxanne



Aquest proper mes de juliol Usted es un Colectivo i Overlook Hotel comencem un nou cicle de Músiques Disperses. El lloc serà el bar Roxanne, al carrer Martínez de la Rosa 27, ben a la vora de la Plaça del Rellotge de Gràcia. Comencem amb aquest primer tast, dos duets d'alta volada, amb la intenció de reprendre l'activitat passat l'estiu. Músiques Disperses continúa en la seva línia de programació, músiques de risc, per dir-ho d'alguna manera; en tot cas músiques amb difícil visibilitat en els pocs locals que es dediquen a la música en viu a Barcelona. Les característiques del Roxanne -a qui agraïm la seva empenta- ens obliguen a dissenyar un tipus molt específic d'actuacions: solos, duets i trios sense gaire electricitat mel mig, sense bateria o qüotes molt altes de soroll -aquesta bèstia negra de la nostra ciutat-; en tot cas música el més directe possible en un local que juga amb les distàncies curtes, on gairebé es puguin palpar les notes i on gairebé es pugui olorar la suor dels músics.


14-VI-2012 – TOM CHANT i MASA KAMAGUCHI

Primera trobada entre dos músics de fora que resideixen a Barcelona des de fa anys.

El saxofonista anglès Tom Chant (1975) ha desenvolupat un estil molt original a partir de les diverses experiències musicals en què ha participat durant tota la seva carrera, tant amb el toc normal del instrument com quan aplica tècniques esteses. Toca els saxos soprano i tenor i, ocasionalment, el clarinet baix. Entre d’altres projectes, a Londres ha estat i segueix essent membre del trio d’Eddie Prévost, de la London Improvisers Orchestra i de The Cinematic Orchestra; mentre que a Barcelona forma part de la Banda d’Improvisadors de Barcelona i del octet IED, del trio Bruitage (amb Pablo Rega i Javier Carmona) o del Ferran Fages Ensemble. Ha gravat per a segells com Ninja Tune, Matchless, Emanem, Clean Feed, Tzadik, Another Timbre, Audition, Discordian…

El contrabaixista japonès Masatoshi Kamaguchi (1966) es va traslladar als Estats Units l’any 1990 per estudiar al prestigiós Berklee College of Music de Boston. Uns anys més tard, s’instal·là a Nova York a on practicà tota mena de jazz, des de neobop fins a free, al costat de noms com Frank Kimbrough, Sonny Simmons, Paul Motian, Ron Horton, Greg Osby, Matt Renzi, Chris Cheek o Tony Malaby. Des de fa uns anys viu a Barcelona, on també es cridat per a participar en estils de jazz molt diferents (des del grup de Lluís Vidal fins al duo Duot). Contrabaixista instintiu i el·líptic, es caracteritza pel seu so especial i per les seves agosarades línies, en les que introdueix molt bé els silencis, però sense perdre mai un gran sentit líric. Ha gravat per als segells Plametto, Fresh Sound, Clean Feed, Splasch, CIMP…

Cal esperar una trobada nua i essencial per part de dos músics que, cadascun a la seva manera, empenyen la seva tècnica fins a territoris desconeguts.

Enllaços:

Web de Tom Chant: http://www.tomchant.com/
Solo de Tom a The Vortex, Londres, desembre de 2011: http://www.youtube.com/watch?v=6Zjk-L9_cP0

Masa amb Sonny Simmons i Bobby Few, octubre de 2008: http://www.youtube.com/watch?v=7JEV3RHN5HI
Masa amb Agustí Fernández i Ivo Sans al Jamboree, maig de 2010: http://www.youtube.com/watch?v=fLuh0nusMWM
Solo de Masa amb el quartet de Vicente Espí al Jimmy Glass, Valencia, abril de 2011: http://www.youtube.com/watch?v=kFjsnThK8fA
Ressenya d’un concert de Masa en solitari: http://www.tomajazz.com/conciertos/2012/04/kamaguchi_barna.htm


21-VII-2012 – AGUSTÍ MARTÍNEZ i NUNO REBELO

Una altra trobada entre dos improvisadors veterans i avesats al combat.

Agustí Martínez (1960) s’ha mogut des dels anys 80 per l’escena avantguardista tant del jazz com del rock, formant part de bandes como ara Quodlibet (anys 80) o Le Diablo Mariachi (anys 90), o bé participant en innombrables sessions d’improvisació i esdeveniments relacionats amb la música experimental. Des de fa anys, aquestes experiències s’han anat creuant amb un creixent interès per la música contemporània i la seva estètica, i han donat com a resultat una música molt ben estructurada en la qual la improvisació és un element més. Al seu treball en aquesta direcció li dóna sortida en el seu combo Maal Ensemble, una unitat musical que adopta diferents formats segons les composicions a interpretar (la revista Tepekale va editar el 2005 un cd d’aquest projecte, Utopía u olvido). En els darrers anys, ha publicat dos extraordinaris discs de saxo alto sense acompanyament, Are Spirits What I Hear? (Etude, 2007) i Doubts of the Reason (autoeditat, 2010). A banda d’això, des de l’any 2011 participa en el projecte Sin Anestesia, format exclusivament per saxofonistes. Ha gravat per als segells Zanfonia, Testing Ground, Etude, Discordian i Hazard.

Al portuguès Nuno Rebelo (1960) li agrada definir-se com “improvisador, escultor del so, performer…”, i és que quelcom de tot això hi ha en el seu quefer. Molt influenciat per Dada i per les avantguardes en general, tant artístiques com poètiques i musicals, Rebelo ha anat introduint elements provinents d’altres pràctiques artístiques dins la seva música, arribant a no distingir-se de vegades quina cosa és cadascun dels seus projectes. Després d’una primera etapa tocant pop-rock, a començaments dels 90 forma part de l’innovador grup Plopoplot Pot, junt amb importants músics portuguesos com ara Sei Miguel, Vitor Rua, Paulo Curado, Rodrigo Amado i Bruno Pedroso. Tot i que el seu instrument és la guitarra, també s’interessa per la improvisació amb l’electrònica. Ha tocat amb músics tan diversos com Peter Kowald, Kato Hideki, Paolo Angeli, Massimo Zu, DJ Olive, Le Quan Ninh, Philippe Aubry, Jean-Marc Montera o Carlos Zingaro. Establert des de fa un temps a Barcelona, la seva relació amb la ciutat es remunta als anys 90; des de llavors ha participat amb molts músics locals: Joan Saura, Xavier Maristany, Agustí Fernández o Liba Villavecchia. Actualment manté, entre altres projectes, els duos Pocketbook of Lightning, Surf Faces, Lost & Found, i el quartet Separados Frutos.

Una sessió que preveiem plena d’efectes sorprenents i de dinàmiques inesperades.

Enllaços:

Duo d’Agustí amb Pelayo Arrizabalaga, l’Hospitalet de Llobregat, octubre de 2011: http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=oWVN5jQ2Jt4#!

MySpace de Nuno Rebelo: http://www.myspace.com/nunorebelo
Nuno amb el trio de Nobuyasu Furuya a Trem Azul, Lisboa, abril de 2009: http://www.casttv.com/video/ot2y651/nobuyasu-furuya-trio-w-nuno-rebelo-live-at-trem-azul-video




miércoles, 6 de junio de 2012

Poesia juny 2012

Darrer mes del Trimestre de poesia a l'Heliogàbal.

El primer dissabte acollim a la banda holandesa catalana Il Gran Teatro Amaro. Amb 22 anys de recorregut acaben d'estrenar nou disc: Souvenirs de Miralles.
D'ells mateixos ens diuen:


"Gran Teatro Amaro recorre el temps i la distància amb una música que parteix de l'època d'entreguerres i reprèn la tradició europea que va truncar el nazisme: aquella afortunada col·lisió dels aires canalles i cabareters procedents de l'evolució de folklores i músiques populars tradicionals amb les avantguardes artístiques i la música clàssica des d'una perspectiva totalment contemporània."

 Després del bon gust de boca que ens van deixar l'any passat, esperem amb candeletes aquesta colla de músics deliciosos i bons jans.
Aquí una actuació per a BTV, on interpreten Liberté, títol del darrer disc on musiquen un poema de Boris Vian:




Dissabte 9: Nit a Torsimanya, lectura de traduccions de poesia.

torsimanym. i f. [LC] [PR] [FLL] Intèrpret que servia d’intermediari entre persones de llengües diferents.


No le pinches el gas del mechero
Nit per a cel·lebrar l'exercici de la traducció poètica. Enric Casasses, Javier Calvo, Miquel Cabal Guarro, Montse Basté, Hara Kraan, Cesc Martínez, Roger Atrofe, Pere Sousa i Nacho Lois, llegiran les seves traduccions de Kenneth Patchen, Edward Lear, Dylan Thomas, Simon Armitage, Boris Vian, Walter de la Mare i molts altres.

El dissabte 16 dobles sessió:
Per una banda Miquel Àngel Marín, clarinetista contrastat, poeta eixel·lebrat, responsable d'entre altres coses del festival Bouesia i del llibre d'aforismes Lo clarinet és l'aixada, ve a presentar Música és enxampar mosques, dietari del músic entre 1996 i 2007. L'acompanyaran Alfons Subirats i

Xiular, sempre xiular.
Cap nom, si us plau, només xiular
el recitador Carles Andreu, que es dedicarà a la segona part a declamar el poema Tabaqueria, de Fernando Pessoa, en companyia dels músics Joan Saura, Ignacio Lois i el mateix Miquel Àngel Marín. Vam poder veure aquest espectacle al LEM del 2010. Al respecte, E. Pacheco va escriure:

" El heterodoxo poeta-rapsoda cantó el poema La Tabacaria de Fernando Pessoa acompañado por otros no menos heterodoxos músicos: Joan Saura al sampler, Ignacio Lois a la guitarra acústica y Miquel Àngel Marín al clarinete. Los tres, viejos conocidos del LEM, se habían unido a Andreu para estrenar este espectáculo en el festival Bouesia que se celebra en las tierras del Delta de l’Ebre cada verano. Digo esto porque el sello de este festival, una mezcla explosiva del calor mas salvaje, mosquitos de palmo y medio y la natural idiosincrasia de un territorio fronterizo entre el agua y la tierra firme, entre Cataluña y Valencia, impregna cada una de sus producciones hasta la médula. Una alegría desacomplejada y silvestre flota durante esos días por los escenarios del festival (y aquí conviene decirlo, castigado injustamente por la tacañería de las instituciones, incapaces de apoyar propuestas culturales que descentralizan el territorio). Y ese espíritu fue el que precisamente se pudo respirar en su actuación, auténtico soplo de aire fresco en la plomiza y estirada ciudad de Barcelona. A medio camino del cabaret postmoderno y de la orquesta de pueblo, con sus dejes de jota a la que Marín es tan aficionado, un imaginativo y siempre sonriente Saura, el buen hacer de Lois y la rapsodia de Andreu, cercana a veces a los cantos de un bardo y a veces a los de un pregonero de ayuntamiento, el poema de Pessoa se encontró, creo que felizmente, navegando por el filo de la ausencia de estilo. O de la pluralidad de voces y formas que de ello se deriva. Y es que Càntic divers de la llengua catalana enamorada del poema ‘Estanc’ de Fernando Pessoa poeta plural portugués, fue precisamente un ejercicio de heterogeneidades sin veleidades y un ejemplo de que lo cercanamente humano es siempre bello (o al menos bonito). 


Carles Andreu al LEM

El tercer recital es trasllada al divendres 22 per evitar la nit de la verbena de Sant Joan. Marginalia vindrà a presentar-nos el seu darrer llibre de poemes, Las wynonas de Marginalia.




Sobre aquest recital i sobre Marginalia, podeu llegir l'entrada que li vam dedicar fa uns mesos.

I l'últim dissabte de juny Ze Heliogàbal Heliocentric Orquestra vindrà a executar Riffifí. És a dir, Pascal Comelade i una trepa de rockers del nyigo-nyigo interpretaran un recorregut pels clàssics del rock a través de la seva més mínima i genuina expressió, el rif.
Al respecte també podeu visitar l'entrada que li vam dedicar quan es va estrenar a les festes de Gràcia del 2010.